La construcció de molins

No puede impedirse que sople el viento. Pero pueden construirse molinos.’

Proverbio Holandés

Molí de Formentera. (Foto pròpia).

Bon dia a tothom!

Avui començo amb aquesta frase per el següent motiu: parlaré sobre el meu procés d’acollida a l’escoleta i crec que aquesta frase pot ser un bon lema per definir-lo i també, per recordar durant el meu període de pràctiques.

El primer dia de pràctiques em vaig sentir atabalada, saturada de informació, perduda i sobretot, molt cansada. Vaig ajudar en alguna que altra cosa, havia de recollir i retenir molta informació,no sabia què fer,... La veritat que aquell dia el que vaig fer va ser rebre molta informació més que observar. Això també es va repetir el segon dia, però les sensacions del primer dia les tenia amb menys intensitat. I conforme va anar passant la setmana, cada cop em sentia menys atabalada, saturada, perduda i cansada, encara que sabia que m’havia d’adaptar millor, no estava adaptada. Durant la primera setmana el que vaig fer era situar-me: “no estic a una classe de la UIB o a un treball on he d’observar, prendre notes, sinó estic en un lloc més complex, realitzant pràctiques, és a dir, estic convertint-me en mestra”.

Així, durant aquest procés d’acollida els meus sentiments han variat: vaig començar atabalada, sense saber què fer ni com fer-ho, nerviosa, sense saber on i com situar-me, cohibida, apurada i cansada i ara, res d’això passa. He pogut veure una transformació personal durant aquestes setmanes: ja no em trobo tan cansada, no estic atabalada (tal vegada en moments molt concrets i dies), sé desenvolupar-me per l’aula i l’escola, sé com són les rutines de la classe, em sento més còmoda, amb menys por, més atrevida, amb menys vergonya, preguntant dubtes, amb més confiança, segura de mi mateixa, amb més entusiasme i força. A dia d’avui em trobo bastant agust en l’escoleta. A més, la relació amb la meva tutora ha canviat enormement: els primer dies ens havíem d’adaptar i teníem una relació més freda i poc propera, ella prenia un paper més autoritari amb mi (m’explicava coses i jo preguntava algun dubte). Ara, parlem sobre les famílies dels infants, sobre els infants, sobre nosaltres, sobre l’escoleta... tenim una relació molt propera i treballem més en equip. Em mostra més afectivitat i confiança que no els primers dies. De fet, ella és una peça clau per a que jo estigui agust en el meu període de pràctiques i això, ho agraeixo molt.

Considero que els infants són altra peça clau per a poder estar còmoda. A dia d’avui encara s’han d’adaptar més a mi (la classe és d’1 a 2 anys i depèn de les característiques individuals de cada infant). Alguns m’han acceptat des del primer moment, però d’altres encara els hi costa apropar-se a mi, acceptar que jo formo part de la seva classe junt amb la mestra. N’hi ha d’altres que veig que m’accepten, però que quan els dic alguna cosa com “no peguis a la teva companya” no em fan cas. Aquesta part de respectar el que jo dic en certes ocasions, no ho assumeixen. Igual passa quan ploren: prefereixen la consolació per part de la tutora que la meva. Sincerament, ho veig raonable: jo fa menys d’un mes que sóc allí, la seva tutora la coneixen des de nadons. És normal. No obstant, la meva tutora m’ajuda en aquest aspecte.

D’aquesta forma podeu veure que estic agraïda de la proximitat que la meva tutora mostra cap a mi. He d’esmentar també, que durant la primera setmana hi va haver-hi altra persona que va influir més positivament que la meva tutora, la mestra de suport. De fet, va ser gràcies a ella que vaig poder minvar l’estrès que sentia. Em va ajudar molt i m’ho explicava tot molt bé.

No obstant, en el meu procés d’acollida a l’escoleta m’ha faltat poder dedicar-me més a l’observació, ja que des del primer dia vaig estar fent petites ajudes i col·laboracions. Al igual que m’ha faltat poder parlar més amb la meva tutora (sobre els infants, les meves col·laboracions,...).

En conclusió, podeu observar que la frase del començament pren sentit: “no puede impedirse que sople el viento, pero pueden construirse molinos”. Al principi era inevitable no sentir-me angoixada (no podia impedir aquest vent), però poc a poc he anat assimilant la informació, he obtingut ajuda, m’he adaptat (he construït els meus propis molins).

Adéu!

P.D.: *Etiquetes:

2.1: Identifico punts forts i punts febles parlant sobre els meus sentiments en aquest procés d’acollida.

2.2: Ja que al llarg de l’entrada parlo sobre les meves creences en el meu procés d’acollida.

4.2: Ja que parlo sobre els aspectes positius que va fer la meva tutora.